1. Residències Artístiques

Roser Bru Llop neix el 1923, a Barcelona. Filla de la mestressa de casa Josepa Llop i del polític Lluís Bru. Lluís Bru sempre va estar molt compromès políticament, va ser fundador de l’organització catalanista Joventut Nacionalista La Falç, que més endavant s’integraria a Esquerra Republicana de Catalunya.

[Per conèixer millor la figura i l’obra de Roser Bru podeu visitar la web de la Fundació Roser Bru]

Al cap de pocs mesos de vida, Roser viu el seu primer exili. El seu pare, Lluís Bru, va ser acusat d’un delicte de lesa pàtria per la seva activitat política. Amb Roser sent només un nadó, la família decideix traslladar-se a París i evitar així l’empresonament del pare. L’exili a París durarà fins gairebé el final de la Dictadura de Primo de Rivera.

El 1928, de tornada a Barcelona, el pare Bru continua la seva activitat política. Un dia de primavera del 1931 arriba emocionat a casa anunciant que han proclamat la República Catalana.

Durant el període republicà Roser estudiarà a l’Institut Escola, un centre que apostava per un ensenyament humanista integral i laic. L’afició de Bru pel dibuix va néixer a l’Institut Escola, on va començar a dibuixar de ben jove.

Quan esclata la guerra, Roser només té 13 anys. Aquest esdeveniment marcarà la seva vida i obra.

Al final de la guerra tota la família Bru Llop travessa la frontera cap a França. Roser i la seva germana Montserrat aniran a un centre gestionat per quàquers a Montpeller. Els seus pares van anar a París, des d’allà buscaven llocs perquè la gent partís a l’exili.

La família Bru es va reunir de nou per embarcar al Winnipeg camí a Xile. El Winnipeg va sortir de Pauillac el 4 d’agost i va arribar a Valparaíso a principis de setembre. (See 80th anniversary video)

Un cop a Xile, els Bru van agafar un tren a Santiago, on establirien la seva residència. Roser, com tota la família, es va posar a treballar i de seguida va entrar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile. Amb l’estudi es va començar a integrar més ràpid, tot i que es va casar molt jove i als 20 anys ja havia tingut la primera filla, així que va haver d’afrontar la dificultat de combinar l’estudi, el treball i la maternitat.

El seu pare, Lluís Bru, va ser diagnosticat de tuberculosi poc temps després de la seva arribada. El polític català va morir el 1945, va ser un moment terrible per a Roser.

Roser va estar sempre molt connectada amb el Centre Català de Santiago de Xile i molt propera a la intel·lectualitat local i a l’exili republicà.

A finals dels 50, Bru tenia tota la vida a Xile, on treballava de professora d’art a la Universitat Catòlica i ja era una artista de renom. Somiava que tornava a Barcelona i passejava pels llocs que van marcar la seva infantesa.

El 1958 va aconseguir, per primera vegada en gairebé 20 anys, anar a Catalunya. La sorpresa va ser quan es disposava a tornar a Xile i les autoritats no la van deixar sortir. Finalment ho va aconseguir i al cap de poc temps va obtenir la nacionalitat xilena.

A partir d’aquell moment, les seves anades i vingudes a Catalunya van ser constants. El matrimoni Aguadé Bru es va plantejar diverses vegades tornar a viure a Barcelona, ​​però la decisió era molt difícil. Ja estaven establerts a Xile i hauria estat com un nou exili. Les seves filles no volien anar-se’n. En aquella època Barcelona, ​​sumida en el franquisme, els semblava espantosa al costat de Xile.

Van fer alguns intents d’establir-se a l’Estat espanyol, van construir un espai a Eivissa, però sempre acabaven tornant. De tota manera, Bru va començar a fer exposicions a la capital catalana, passant llargues temporades a la seva terra natal.

Els anys van anar passant i de cop i volta aquesta sensació que la història es repetia. El govern de la Unitat Popular, encapçalat per Allende, va ser enderrocat per un cop d’estat militar. Augusto Pinochet va prendre el poder. Roser Bru va decidir quedar-se a Xile i resistir des de dins, però les seves dues filles se’n van anar a l’exili: Tessa, la gran, va anar a Barcelona, ​​Agna, la menor, a París.

L’obra de Bru comença a estar molt marcada pels esdeveniments polítics a Xile. La producció és molt prolífica, té una necessitat constant de comunicar.

Passat el malson de Pinochet, l’artista catalanoxilena veuria reconeguda oficialment la seva obra amb diferents premis, entre els quals destaquen l’Ordre al Mèrit Artístic i Cultural Pablo Neruda (Xile, 2005), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (Xile, 2015), la Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts (Espanya, 2018) i la Creu de Sant Jordi (Catalunya, 2020). Roser Bru va morir el maig del 2021 a la terra que la va acollir. La seva néta Amalá ha portat la seva vida i la seva obra al teatre en el projecte Bru o el exilio de la memoria (Bru o l’exili de la memòria).

Sóc Javier Zamora, vaig néixer a l’Havana, Cuba, el 1980. El 2012, poc després de l’assassinat d’un amic, vaig presentar la meva tesi de graduació a l’Acadèmia Nacional de Belles Arts San Alejandro. La meva tesi tractava sobre la violència. En aquell moment em trobava en una lluita interna entre la investigació i la feina.

A Cuba vaig conèixer una salvadorenya, ens vam casar i vam anar a El Salvador. Jo em pensava que no era per raons polítiques, només la necessitat de millorar, perquè no m’enfrontava directament amb el règim. La meva parella va tornar a Cuba per acabar els estudis.

Em veig a El Salvador, sol amb el meu fill de 4 anys. Sol? Bé, no, hi havia els meus sogres que van ser un suport vital. Summament important. Enmig de les feines de la casa sempre hi havia l’art. Sinó em tornava boig.

Tallava els papers en 12 trossos i mentre feia les coses de casa anava fent gargots. Es va convertir en un exercici. Als dies em vaig adonar del gest que reproduïa, vaig acabar veient que eren caps i vaig pensar que era el meu, per l’embolic que tenia al cap.

El 2014 van assaltar la meva dona i el meu fill, la vida a El Salvador era perillosa i vam decidir que anessin a Cuba. Els vaig acompanyar i vaig tornar a El Salvador. Aleshores ja teníem clar que volíem venir a Espanya. El repte era aconseguir una beca per anar-hi a exposar. Aleshores vaig passar moltes hores al cotxe.

Amb la família a l’Havana, vaig començar una sèrie de fotografia, «Des de dins». Al carrer veus moltes coses, jo sempre anava conduint i als semàfors intentava captar la imatge dels nois que s’acosten a rentar-te el vidre. Alguns tenien l’edat del meu fill. Fotografiava per emportar-m’ho a casa i després fer el gravat. De vegades em descobrien.

El 2016 vinc per primera vegada a Espanya. Em van seleccionar per al projecte Abierto por Arte per fer creacions artístiques en plena natura. Allí vaig fer una sèrie d’escultures, «Núcleo», era una representació de la nostra família a escala humana en un camp d’oliveres. Estàvem la meva dona, el meu fill, el gosset i jo, representats per broquetes d’olives. Va ser com venir a plantar-se aquí.

Allò em va donar una confiança en mi mateix que no puc explicar. Em sentia un superheroi. Em sentia SuperJavier.

Catàleg de l’exposició

Jo venia amb allò de fer les coses correctament. Me’n vaig anar amb molta il·lusió.

A la tornada vaig demanant beques, era com un esport. A partir d’aquí, el mil per cent del pla era aquest. Ja havia vist, ja havia provat, ja havia olorat, ja sé… Jaén em recordava l’Havana.

Mentre estic demanant beques em conviden a fer el decorat d’una pel·lícula. És una pel·li de baix pressupost, de gent d’esquerres. Em va il·lusionar fer cine sense saber-ne. Calia fer que el lloc semblés un alberg per a migrants, era cinema comunitari, els xavals em van ajudar a pintar-lo i a fer l’escenografia.

La pel·lícula es diu «La Travesía».

A finals del 2017, l’1 de desembre, arribo a Catalunya, al Bruc. Vaig venir amb un projecte de gravats que consistia a representar la vida a les residències artístiques, en el marc de la Residència Internacional d’Art Can Serrat.

Al Bruc començo a adonar-me de la dificultat burocràtica. La meva nova sèrie es diria «Funcionaris»

Quan acabo al Bruc me’n vaig a Madrid, gairebé torno a El Salvador, hauria estat un error terrible. A Madrid descobreixo el CEAR i veig la dificultat del meu repte. Entre l’orgull i la dignitat jo vaig dir que no ho volia fer, que em tornava a El Salvador i me n’anava als Estats Units, que és el que sempre m’han dit que faci.

Un amic em va insistir molt. Un dia em va preguntar què diria al meu fill quan em preguntés «per què no sóc a Espanya?». Allà vaig veure que havia de seguir amb el meu pla.

Aleshores vaig entrar en una ONG, treballava a canvi de menjar i casa en un rentacotxes. Allà també m’hi va acompanyar l’art, vaig començar a jugar amb l’aigua, a pintar l’espai.

Vaig sortir de Madrid i vaig tornar a Andalusia, vaig passar per Granada i després Jaén, on vaig tornar a participar a Abierto por Arte. Allà vaig treballar per primera vegada a l’oliva.

Vaig començar una sèrie, es deia «A problemes complexos», personatges sinistres, amb corbates, en basses al mar. Vull invertir les coses; que els que generen aquesta violència siguin els que van en la pastera.

Van arribar la meva dona i el meu fill i va ser un temps de molts moviments entre Catalunya i Andalusia. Vaig alternar feines de cambrer i a l’oliva.

A la meva dona li va sortir una feina en una estació d’esquí, treballava set dies a la setmana. Quan vaig acabar la campanya de l’oliva, el febrer del 2020, vaig anar a Setcases.

Vaig baixar amb el meu fill a Igualada, per estar a prop de Can Serrat, on havien sorgit projectes que es van esvair, i justament havien tancat Igualada per Covid. A la feina de la meva dona li diuen que tanquen l’estació d’esquí. En set dies havíem de sortir de Setcases.

En aquells primers dies de pandèmia la meva dona va estar buscant una nova feina, finalment va sortir l’Escala. Arribem aquí, sense conèixer ningú, en plena pandèmia, sol a casa.

Per mi va ser important tornar al mar, tenir-lo tan a prop i no poder-lo veure en més d’un mes i mig feia més crua la situació, l’havia de veure als ulls de la meva parella. Caminant per la platja em vaig fixar en les coses que treu el mar, vaig començar a fer fotos i em va venir la sèrie Residual Beings.